QUÈ POCA PARAULA TINC! ("INDIGNEITID") ja se que ahir vaig dir que tancava la paraeta, però hui m'ha passat una cosa que vos la vull explicar. hui he començat les classes de dolçaina al col·legi roíç de corella. he acabat vora les 8 de la vesprada i tornant cap a cas m'he dit: " toca, ja que estàs fora de casa passa pel gimnàs on va lucas (i anaven marieta i cristina) i t'informes, a vore si hi ha algo que t'apanya". Bé, això he fet; tota desvanida d'haver pres la gran decisió de posar el peu en el gimnàs cap allà me n'he anat amb la dolçaina i el llibre baix del braç. Quan he arribat a la porta m'ha vingut l'oloreta típica de gimnasos, ja sabeu quina és!! m'he decidit a entrar, allà voy!! allí dins tots eren uns modelets amb poca roba vinga la suà, i que; no se si són manies, em miraven volent dir: "on vas"?. ahí ja m'han vingut tots els mals, situació que s'agreujava cada minut que passava i que la xica que m'havia d'atendre passava de mi olímpicament. "para más inri", a la "susoditxa" xica la conec; en els inicis de l'edat del pavo érem amigues, anávem al cine i totes eixes coses que se solen fer... Ara s'ha aprimat molt, la veritat que m'ha costat reconéixer-la (ella a mi o no m'ha conegut o no ha volgut)... Total, que no m'ha dit ni gos què fas ahí. De sobte, una cara amiga ha aparegut: Lucas! Bien!! ell m'ha donat un paperet informatiu i volia ensenyar-me el lloc, però la veritat és que tenia unes ganes de pegar a fugir d'aquell lloc! així que me n'ha anat amb el paperet en mà i una sensació lletja lletja. "moraleka": si t'aprimes i perds l'alegria, la simpatia i el ser agradable (com la xica del "mostraor") preferisc quedar-me amb els meus "mitxelis". i visca el iogurt grec amb maduixes i bona cosa de sucre, visca la pilota de putxero de la marina, visca la picaeta, visca la torrà de xulles i VISCA LA FARTERETA!!!!! Lucas, no que no et canvien per favor!!! Ara entenc perque Maria i Cristina han deixat d'anar...

estimats i estimades, tanque la paradeta. no sé si fins al 24 d'agost com posa ahí baix... Me'n vaig per falta de creativitat i de coses a dir; curiós, normalment no calle! Però la internet es veu que m'inhibeix. No volia anar-me'n sense abans suggerir-vos un postre que està de la muerte (veig que últimament hi ha alguns posts gastronòmics). Ahí va: iogurt grec amb maduixes. tal qual ho heu llegit tal qual es prepara. s'agafa un iogurt grec (jo el compre normal i després li pose el sucre "al gusto") + maduixes (ad libitum, cadascú les que vulga). i bon profit!!! ja contareu. (eloiet em va suggerir que ho penjara al blog i això he fet). bueno genteta, ens veiem a la tornada; mentrestant seguiré comentant-vos els vostres blogs.

TIO CANYA vaig a viatge per setmana a València. el primer que vaig fer em va deixar el cap ben baix, com el Tio Canya; però a una xica que ve del poble ningú fa baixar la cara! és fort que a hores d'ara et facen sentir vergonya (o ho intenten) per parlar en la llengua que has mamat i que t'identifica. per sort, els dos últims viatges que he fet m'han alegrat més; malgrat que encara m'he trobat gent que m'ha mirat malament (en llocs públics, vull dir de l'administració pública valenciana(MOLT FORT)), me n'he trobat d'altra que hen fet un sobresforç per no "amollar-ne" cap en castellà i els veus que estan pagats de vore que estan parlant en valencià, ole!. realment lloable, em lleve el barret davant d'aquesta gent. això hauria de ser habitual, però com és tan poc freqüent m'he d'alegrar molt cada vegada que m'ho trobe. però em sembla que la figura del tio canya existirà tota la vida...(tant de bo m'equivoqués)

l'entrada de l'e.e.m.a.c. tot el grup, profes, veterinaris...

el "sacra" a punt d'eixir...

el riu uruguay...

CANCIÓN DEL ELEGIDO Siempre que se hace una historia se habla de un viejo, de un niño o de sí, pero mi historia es difícil: no voy a hablarles de un hombre común. Haré la historia de un ser de otro mundo, de un animal de galaxia. Es una historia que tiene que vercon el curso de la Vía Láctea. Es una historia enterrada. Es sobre un ser de la nada. Nació de una tormenta en el sol de una noche, el penúltimo mes. Fue de planeta en planeta buscando agua potable, quizás buscando la vida o buscando la muerte eso nunca se sabe. Quizás buscando siluetas o algo semejanteque fuera adorable, o por lo menos querible,besable, amable. Él descubrió que las minas del rey Salomón se hallaban en el cielo y no en el África ardiente, como pensaba la gente. Pero las piedras son frías y le interesaban calor y alegrías. Las joyas no tenían alma, sólo eran espejos, colores brillantes. Y al fin bajo hacia la guerra…¡perdón! quise decir a la tierra. Supo la historia de un golpe, sintió en su cabeza cristales molidos y comprendió que la guerra era la paz del futuro: lo más terrible se aprende enseguida y lo hermoso nos cuesta la vida. La última vez lo vi irse entre el humo y metralla, contento y desnudo: iba matando canallas con su cañón de futuro. Silvio Rodriguez(1969)

...

FER-SE GRAN... porte dos dies lluitant contra l'evidència de que m'estic fent gran. l'estudi (a la facultat, pq en realitat un mai deixa d'estudiar) ha passat a un segon pla en la meua vida i paraules com hisenda, seguretat social, treball, sou, baixa, alta, cotitzar, aggggrrrrrrrrrrrrrrrrrr són de cop el meu vocabulari més freqüent. Peter Pan vine a per miiiiiiii!!!!!!!!!! i ni que dir la ignorància que arribes a sentir davant de tots aquests temes...atrevida, atrevida!!!! en fi, espere dur-ho el millor possible i sentir-me menys ignorant cada dia. de moment seguiré esperant a peter...