cant de l'enyor
Hui m'han fet un comentari que ha fet que una espècie de calfred em corregués columna avall a buscar els peus. Ha sigut un company d'Uruguay mentre parlàvem del temps i la seua relativitat. M'ha recordat que fa deu mesos que ens vam vore per última vegada, jo ràpidament li he dit: Noooo! Però allò més greu ha sigut que, en aturar-me un segon a pensar-ho bé; he caigut en el compte de que tenia tota la raó del món. En eixe precís moment se m'han eriçat tots els pèls.
Però com pot ser deu mesos ja si tinc els re-cords tan presents que puc sentir en pròpia pell tot el que vaig sentir allà, que veig les cares de la gent amb tanta claredat com si les haguera vistes ahir?
L'enyorança és joia i és tristesa, és un dilema intern sense fi...
